L’espai de la musica: Aquí és nadal i estic content! - La Pegatina

Frase feta del mes

“Pel desembre, gelades i nevades i sopes escaldades”

dimecres, 19 de desembre de 2012

El bosc


L’any 1936 comença una època obscura i trista per a Espanya, la Guerra Civil. Basada en un relat d’Albert Sánchez Piñol, neix la fantàstica pel·lícula “El bosc” que ens conta la història d’una família del Matarranya. “El Bosc” és un projecte del director Óscar Aibar i està produïda per Fausto Produccions i TV3 amb la participació de TVE i la col·laboració de l’ICEC.

Les milícies anarquistes prenen el poder a la comarca del Baix Aragó. En una masia situada al Matarranya viuen el Ramon i la seva dona, la Dora. La seva família porta dècades guardant un secret ancestral, l’aparició d’unes misterioses llums que es fan visibles dos vegades a l’any, entre la mala herba d’un estrany bosc proper a la masia. Diuen que són la porta a un altre món, però qui les travessà, es creu que no torna mai més. Un anarquista enamorat de Dora, vol matar al Ramon, que és acusat de feixista i, aquest, es veurà obligat a travessar les llums.

Una història que combinarà en tot moment l’intriga d’allò que hi ha més enllà de les llums i una Espanya en plena Guerra Civil. A diferencia d’altres pel·lícules, no descriu la misèria d’uns i altres sinó que se centra en el temes de l’amor i la supervivència que esdevenen el centre del drama. Un fantàstic film que ens recorda a pel·lícules amb tant d’èxit com “El laberinto del Fauno”. T’agraden la ficció, la intriga i la història? Doncs no te la pots perdre!

dissabte, 15 de desembre de 2012

Cagar el tió


Nadal, el dia més curt i la nit més llarga. Considerada pels romans el ‘Natalis Solis Invicti’, el Naixement del Sol Victoriós. El Nadal és una festa d'arrels molt antigues, tant, que ja se celebrava com la data del naixement de Crist fa mil sis cents anys!

Al apropar-se el solstici d’hivern, entre el 21 i el 22 de desembre, el dia es fa curt i la nit cada cop més llarga, però a partir d’aquestes dates el dies són els que s’allarguen. El 25 de desembre se celebra el triomf del sol damunt la foscor, de la llum sobre les tenebres, del dia sobre la nit. Posteriorment, i al segle IV, es va adoptar aquesta data per a commemorar el naixement de Jesús.

En dies en què el fred i la foscor predominen no hi ha bé més preuat que el foc. Arreu del món van néixer rituals al seu voltant, i a Catalunya en conservem un de ben curiós: el tió! El tió era un tronc que es cremava i ens donava la preuada calor, però poc a poc va derivar en donar vida a un tronc que regalava presents als de casa: llaminadures, neules, torrons, vi blanc... Amb el temps el van cobrir amb una manteta per tal que no tingues fred i, per si de cas, li van ficar la barretina. I aquest tió va agafar diferents denominacions segons les contrades: tió de Nadal, tronc de Nadal, soca de Nadal...

Els regals que caga el tronc han anat variant amb el pas dels anys i el que avanç eren: dolços, neules, torrons, vi blanc; avui són presents de més envergadura. El tió és fa cagar, segons el costum o tradició de cada casa: la Nit de Nadal, després de la Missa del Gall o el mateix dia de Nadal.

A diferència d'altres costums i personatges, procedents de cultures d'altres països, dels quals només en coneixem la forma més superficial (arbre de Nadal, Pare Noël, etc), el tió ha conservat tot un ritual tradicional. Fer cagar el tió és una cerimònia domèstica o de petita comunitat (escola, colla d'amics), que consisteix en el cant d'una o més cançons característiques i diferents, en les zones de parla catalana, per acabar finalment colpejant el tronc amb força i, així, fer-lo cagar!!

(Fonts consultades: Festes.org i Departament de cultura - Generalitat de Catalunya).

dilluns, 3 de desembre de 2012

Fènix 11.23


Una societat atemorida és potser la millor arma de les dictadures. Suposo que estarem d’acord en què Espanya l’any 2004, era ja una democràcia consolidada, oi? Doncs resulta que no, Espanya encara no era una democràcia i Èric Beltran n’és un dels molts casos que confirmen l’afirmació que Espanya no era una democràcia consolidada totalment ja que en determinats casos utilitzava la por per aconseguir els seus objectius.

A la tardor de l’any 2004, Èric Bertran, un nen de 14 anys, crea una web inspirada en Harry Potter i l’Orde del Fènix per defensar la llengua catalana. Una nit, trenta guàrdies civils de la brigada antiterrorista de Madrid irrompen a casa seva i l’acusen de terrorista informàtic. El seu crim: enviar un correu electrònic a una cadena de supermercats demanant l’etiquetatge en català.

Ara aquets fets són protagonistes de la pel·lícula Fènix 11.23, que reviu aquests fets d’una manera magistral, amb l’excel·lent direcció de Joel Joan i Sergi Lara; i amb el guió d’Albert Plans Soriano i d’Hèctor Hernández Vicens. Tot amb un important treball de documentació al darrera que es fa ben present durant la pel·lícula. Finalment, amb uns autèntics actorassos que s’introdueixen perfectament en el paper: Nil Cardoner, Rosa Gàmiz, Àlex Casanovas, Pau Poch, Roberto Álamo, Ana Wagener, Lluís Villanueva, Adrià Garcia, Mireia Vilapuig, Pepo Blasco, Pep Tosar i Àngels Poch.

Una pel·lícula molt recomanable que, si encara no l’heu vista, no us la podeu perdre!!

dijous, 22 de novembre de 2012

Raimon


Si parlem d’un cantant que representi un nexe d’unió entre València i Catalunya, tenim que parlar de Raimon, nascut a Xàtiva l’any 1940. Raimon, com ell reconeix, va tenir la sort de ser el petit dels germans, ja que entre d’altres coses li va permetre accedir a uns estudis a diferencia de la resta de germans. Però la vida també li ha portat la desgràcia de la mort del seu pare quant ell tenia 20 anys i al que li va dedicar la cançó “He passejat per València

Va començar a cantar en públic l’any 1961 a València. Tot amb un estil personal absolutament original. Raimon és un dels membres més representatius de la cançó en català i amb major reconeixement internacional.
El 1959 va compondre "Al vent", la seva primera cançó, publicada en disc el 1963, que obté un èxit immediat a tota Espanya. “Al vent”, una cançó creada per a ell mateix i per als amics, esdevindria la cançó més popular, l’ultima cosa que s’imaginava Raimon. Ara aquesta cançó ha esdevingut un autèntic himne als Països Catalans, una cançó cantada per grans masses des dels inicis de la seva publicació fins l’actualitat. Us deixo amb ella:


Ha musicat poemes propis, de Salvador Espriu i de clàssics valencians de la literatura catalana: Ausiàs March, Jordi de Sant Jordi, Joan Roís de Corella, Joan Timoneda i Jaume Roig. Un exemple en seria la cançó del poema“He mirat aquesta terra” de Salvador Espriu, amb el què tenien un gran respecte mutu, i van ser molt amics. Raimon també es considera un gran seguidor del compositor Mozart.

Raimon va ser sensible amb moviments com el obrer on la seva cançó més representativa podria ser “Punxa de temps”, una cançó que entona la Internacional però amb una lletra força diferent:

Arriba los de la cuchara
abajo los del tenedor
que mueran todos los fascistas
Visca el braç treballador

Una cançó que solia cantar amb la seva mare, en veu baixa, per si les mosques; eren els anys del franquisme; “los de la Cuchara”, els pobres i “los del tenedor”, els que tallaven carn, es a dir, els rics o empresaris. Era una cançó que sempre cantava l’U de Maig amb la seva mare.

En altres cançons ens regala frases que avui en dia encara podrien ser de certa actualitat “ja fa molts anys que ens amaguen la història, i ens diuen que no en tenim, que la nostra és la d'ells", va cantar Raimon en referència al franquisme.

Raimon una persona honesta, amb ideals irrenunciables, ha tingut al darrera el recolzament de tot un poble. Potser té una certa enyorança d’una València que sembla anar cap a una “fosca nit”.


"Veles e vents han mos desigs complir"

dimarts, 30 d’octubre de 2012

Castanyada i Tot Sants


La Castanyada es celebra el dia trenta-u d'octubre i està molt lligada a Tot Sants, que es celebra el dia u de novembre. Aquest dos dies assenyalats del nostre calendari s’aprofiten per menjar panellets, castanyes, beure moscatell, etc; però també té una part més tenebrosa, com seria el contar històries terrorífiques i fer carotes amb carabasses. Els dies previs i especialment el dia de Tots Sants a les famílies es recorda les persones desaparegudes de les famílies.


La llegenda

La llegenda diu que a la Edat Mitja la nit de Tot Sants es tocaven les campanes de totes les esglésies de Catalunya, per recordar a les famílies que resessin pels seus difunts. Com els campaners necessitaven molta energia per fer-ho, menjaven castanyes i bevien glops de moscatell per fer-les més lleugeres. Posteriorment es van anar ajuntant amb la família, i finalment, amb el amics.


La Castanyera

A finals del segle XVIII, la figura de la castanyera es fa molt popular. Les castanyeres eres dones que tenien una parada fixa al carrer i es dedicaven a vendre castanyes. Avui dia la figura segueix estant present, però amb menys freqüència. La castanyera ha estat sempre un element molt important de la cultura catalana.


Castanyes, Moniatos, Panellets i Vi

Perquè es menja aquets productes per la castanyada? Doncs be, tot te una explicació. Les castanyes i moniatos, són un fruit i un tubèrcul típics de la tardor. Molt relacionats amb el calendari agrícola d’acord amb el qual  les famílies vivien a la Edat Mitjana.

Els panellets es creu que són una evolució dels ritus eclesiàstics en aquestes èpoques. El dia de Tots Sants estava prohibit menjar altra cosa que no fos fruita seca, i els panellets es composen bàsicament d’ametlles. Per una altra banda, era tradició portar pa a les tombes per a què els difunts tinguessin suficient forces per arribar al més enllà. Sens dubte els panellets, fan les delícies de grans i petits per a les postres.

Per acabar, el vi, també és un producte relacionat amb el calendari agrícola. La verema s’ha acabat fa unes poques setmanes i, per tant, és una bona època per provar-lo.


Les entremaliadures dels difunts i les carabasses

En aquets dies es content moltes històries de por i alguna que altra llegenda. Algunes històries s’assegura que són certes, i sens dubte són dies en què a un li fa cosa apropar-se als cementeris.

Una altra pràctica és la carabassa buida amb una espelma flamejant i anomenat vulgarment: fer la por. Aquesta pràctica es feia especialment a les comarques del Ripollès i d'Osona, però també en menor freqüència a d’altres zones. Principalment en les àrees rurals era típic exposar-les a les nits amb espelmes als marges de camins, dins de les cases i també a fora. L'objectiu era provocar la por, una por que de ben segur que s’aconseguia, en uns temps en que la il·luminació artificial més aviat era escassa.

També s'havia fet amb naps. Una pràctica que prové dels celtes, ja que és així com originàriament es feia. Una tradició típicament catalana i diferenciada de la Americana.

dissabte, 20 d’octubre de 2012

L’origen dels Correfocs


L’origen dels coneguts correfocs prové del ball de diables. El ball de diables era una manifestació festiva tradicional caracteritzada pel llançament de carretilles de forma estàtica per part d'un grup de persones vestides de dimoni. 

La primera notícia escrita sobre un Ball de Diables, data de l'any 1150 amb motiu del casament del comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV amb Peronella d'Aragó. Posteriorment, entre els segles XIV i XV, ja trobem important documentació de la participació dels Diables en diferents celebracions a poblacions com Cervera, Tarragona, Reus, Igualada, El Vendrell, Vilafranca, Vilanova... En resum, el correfoc ha estat una evolució d’aquet ball de diables.

Els primers correfocs que estan documentat a Catalunya són bastant recents, entre els anys 1979 (Barcelona) i 1980 (Reus).

A la "Cercavila de foc de Sant Joan", el 23 de juny de 1980, es va celebra pels carres de Reus un correfocs força diferent als actuals, però ja contemplava el seu funcionament i estructura.

Però tot i així el primer referent el trobem l'any 1979. Va ser a la Trobada de Dracs que es va organitzar a Barcelona en el marc de les Festes de la Mercè. Era en la època de la transició postfranquista, després d’una època obscura i amb la conseqüent pèrdua de les tradicions, tot el país es va organitzar per recuperar-les: festes populars, festes de barri, festes majors i tot tipus de celebracions que reclamaven, la sortida al carrer de les manifestacions festives que havien estat silenciades pel franquisme.

L'Ajuntament de Barcelona amb la col·laboració de persones vinculades al teatre de carrer, de creadors artístics i de diversos estudiosos de la festa, va decidir organitzar una trobada de dracs. Les colles participants van ser: els de Ribes, Sitges, Vilafranca, Olot, el Ball de Diables de l'Arboç i el Ball de Diables de Vilanova i la Geltrú.

Allò en inici nomes havia de ser una trobada de dracs, però va ser molt més que això. El diables van encendre les carretilles per tal de començar l’espectacle. Però en mig de l’actuació els diables, sortint del protocol, van començar a perseguir als qui s’ho miraven. Aleshores alguns en comptes de fugir-ne es van posar a ballar sota els diables. En aquell moment es va fer una relació entre la companyia organitzadora “El diable corrent amb una carretilla” i els "correbous" que va donar lloc a “correfoc”.

L'any següent el programa de les Festes de la Mercè de 1980, ja incloïa el nom de Correfoc de forma oficial per anomenar aquesta cercavila de foc dels diables participants en la trobada de dracs.

Ja només va faltar una expansió per tot el territori, que va ser qüestió d’anys, una expansió que avui dia ja ha arribat arreu dels Països Catalans, com per exemple a Fraga, en les seves festes del Pilar.

dimecres, 17 d’octubre de 2012

Ball dels Pabordes de Sant Joan de les Abadesses


El Ball dels Pabordes es l'acte més destacat de la Festa Major de Sant Joan de les Abadesses. Es balla només el diumenge i el dilluns de Festa Major a la Plaça Major.

D'origen religiós, però d'arrelament profundament popular, s'ha mantingut al llarg dels anys amb una característica ben pròpia: caràcter senyorívol i molt elegant. Quatre parelles ballen les quatre parts que configuren la dansa. El 23 de juny de 1934 es va aprovar un reglament  que en conté una descripció ben detallada i s'ocupa de tots els aspectes del ball, la indumentària, la música.

Antigament era comú que es ballés dins de les esglésies com a ofrena a la divinitat però va  arribar un dia que es prohibí ballar a dintre de les esglésies, el Ball dels Pabordes va sortir al carrer i va patir un procés de degradació que va portar a que l'any 1945 es restaurés i es recuperés el seu caràcter senyorial.

El ball dels Pabordes és interpretat a la plaça Major de Sant Joan de les Abadesses durant la Festa Major del Santíssim Misteri. En comptades ocasions extraordinàries, amb motius d'actes assenyalats el ball és executat fora d’aquestes dates.

El procès del ball es el següent:

 “Quatre pabordes es reuneixen a la plaça Major i, precedits per la cobla i pel paborde major, es dirigeixen al domicili de cada una de les pabordesses mentre la cobla interpreta la “Marxa de les pabordesses”. Arribats al domicili, el paborde puja a la casa i surt al balcó amb la pabordessa per escoltar la serenata que interpreta la cobla. Una vegada s'ha fet al mateix amb la resta de pabordesses, la comitiva retorna a la plaça Major on són rebuts a la Casa de la Vila. Tot seguit s'inicia el ball, que consta de quatre parts: salutació, ventalls, alfàbrega i morratxes. Cada part està precedida d'un preludi que consisteix en un passeig al voltant de la plaça en el qual els homes marquen el compàs i les dones els tres temps de cada compàs. Durant la salutació, una de les parts menys restaurades del ball, els balladors saluden a les autoritats, al poble i finalitza amb la salutació entre paborde i pabordessa. A la segona part, els pabordes obsequien a les pabordesses amb un ventall i a la tercera part, les pabordesses corresponen a l’obsequi dels pabordes amb rams d’alfàbrega. En el darrer ballet, les morratxes, cada paborde fa gala, és a dir, ruixa amb aigua de roses la seva pabordessa, les altres pabordesses i finalment al poble assistent. El ball acaba amb la salutació de comiat.” (Catàleg del Patrimoni Festiu de Catalunya).

L'any 2011, en el marc de la Festa Major, l'Ajuntament de Sant Joan de les Abadesses va rebre el diploma que acredita el Ball dels Pabordes de Sant Joan de les Abadesses com a Element Festiu Patrimonial d'Interès Nacional, fet que l'inclou en el catàleg del Patrimoni Festiu de Catalunya.

dimarts, 24 de juliol de 2012

Vint anys del nostre somni


Somnis, llàgrimes, esforç, voluntariat, alegries, tristeses, diversió i una nova ciutat, és el que van portar els Jocs Olímpics de Barcelona 92’.

Una ciutat que es trobava entristida i envellida per culpa dels crus anys del Franquisme va renéixer amb més força que mai. Va ser un recorregut dur i dificultós, ple d’entrebancs, però amb una classe política més unida que mai i amb l’ajut de milers de voluntaris; era un somni fet pràcticament realitat. Només va faltar el famós... “A la Ville de Barcelona!”.

La ciutat de Barcelona va canviar completament i amb gran lluita col·lectiva es va aconseguir fer els millors Jocs Olímpics de la història. L’organitzador va apostar per la innovació i corrent més d’un risc. Uns jocs que tenen moltes històries acumulades al seu darrere i que TV3 i Catalunya Ràdio ens estan ajudant a recordar amb diversos documentals.

Us deixo amb una sèrie d’interessants reflexions del documental “Aquells dies de glòria” i amb els vídeos més interessants dels Jocs Olímpics de Barcelona 92’.

"Era la construcció d'una ciutat... Era un gran projecte, i tothom en participava, d'aquest gran projecte... “ "Les molèsties eren part de la diversió i el diumenge la gent sortia en família a veure les obres" (Eduardo Mendoza).

"Avui dia estem en un món molt individualista i penso que és molt important que aleshores hi hagués un moviment col·lectiu com aquell. Se'm fa difícil imaginar que la política fos l'incentiu d'aquell moviment perquè avui, quan un polític et demana una cosa, sembla que et vulgui enganyar" (Ell fill de vint anys d'una voluntària de Navarcles).

"Madrid tenia clar que, a Barcelona, se li havia de donar alguna cosa i van dir, 'bueno unos juegos, pues que jueguen” "Hi havia un intercanvi. Barcelona, uns Jocs Olímpics i Madrid, 'tren de alta velocidad en cada capital de provincia', que és bestial, eh?" (Maragall).

"Rarament hi ha hagut tanta capacitat d'entesa política amb gent que en teoria estava en partits antagònics" "Si ho vam fer bé una vegada, per què no una altra?" (Jordi Pujol).


“Aquells dies de glòria”





Des de la trucada d’Antoni Semaranch oferint el Jocs Olímpics a Barcelona, fins a l’intrèpid llançament d’una fletxa que encendria el pebeter Olímpic es la història que es recull al magnífic documental: “Aquells dies de glòria”.


“Aigua, infern, cel"




Narra l’esforç i la transformació d’un grup d’esportistes d’elit que van passar de ser un equip sense gaires èxits internacionals a convertir-se en campions olímpics. L’equip és la selecció espanyola de waterpolo, capitanejada per Manel Estiarte. Una selecció formada per catalans i madrilenys que van haver d’adaptar els seus caràcters i formes de jugar per convertint-se en imbatibles dins de la piscina i en germans fora d'ella. Sens dubte un documental que demostra els esforços per arriba a un Jocs Olímpics.


“Amics per Sempre”




"360, marcats pel 92"

dijous, 28 de juny de 2012

La Carta d’un Aragonès molt emprenyat dedicada a algú que ha perdut els seus orígens


Desprès d’uns dies d’intensos atacs a la llegua, ha arribat l’hora de parlar. Resulta que visc en una terra en la què al principi és parlava una llengua que es deia Català. Amb el pas dels anys algú va dir que es parlava “Chapurreau”, la majoria de la gent força inculta en l’aspecte de la llegua per culpa de la Guerra, va anar agafant aquest terme. Què va passar? quant la gent va anar agafant cultura es van adonar que “Chapurrear” significa literalment “Parlar amb dificultat un idioma, pronunciant malament i usant-hi vocables i girs exòtics.” (Definició RAE).

Als llocs més “cultes” van tenir una fantàstica idea, a cada poble es parla un idioma: a Fraga, Fragatí; a Torrent, Torrentí; a Benasque, Benasquès... i així amb la majoria de pobles. Però ara feia falta fer l’animalada més gran de l’historia en mans d’una senyora (no sé si massa culta) d’orígens catalans, d’anomenar la nostra llengua “Aragonès Oriental”! Aquesta senyora (recordem que va néixer i va viure a Catalunya), no vol que es confongui amb altres llengües allò que ella anomena “Aragonès Oriental”.


Doncs “Consellera de Cultura?” del govern aragonès oriental i occidental, li manifesto que vostè no pot ser una consellera de cultura si no sap que a l’Aragó es parlen tres llengües: aragonès (pràcticament desaparegut gràcies a la política aplicada pels diferents governants a l’Aragó), CATALÀ (ja que tampoc sap historia, li recordo que Aragó i Catalunya han estat agermanades durant segles, a l’igual que Balears i València); i també es parla castellà (segons vostès una llengua atacada i en perill d’extinció per culpa dels catalans. Tot i que vostè déu saber que el castellà es la segona llengua més parlada del món, mentre el català a les nostres comarques encara no mereix ni ser cooficial i vostè el vol aniquilar del tot...).

Estic fart d’aguantar els atacs a una llengua que està en PERILL gràcies a una colla de renegats com vostè que inventen el que no saben, transformen, manipulen... i tot el que ens pugem imaginar. Estic segur que passaran als llibres d’història com un grup d’impresentables que van intentar acabar amb la nostra llengua i això, sense dictadura! Però sap que li dic, que no ho aconseguiran perquè va en contra de tots els criteris científics filològics.

Ja acabant la carta els volia recordar a tots/es els Aragonesos/es, que tenen Labordeta aclamat com un líder, com un heroi del poble aragonès. Vostès es recorden que Labordeta s’ha passat tota la vida lluitant en defensa del català i l’aragonès?

Per acabar i dedicat a tots els qui defensen que el que es parla a l’Aragó, Balears, València i Catalunya, no és la mateixa llengua, el català... els hi dedico unes paraules de Labordeta: “Váyanse ustedes a la mierda!”

dimarts, 15 de maig de 2012

Festes Majors de Maig, Lleida


Aquest dies s’ha celebrat una de les festes més importants de la zona de Ponent, les festes de Lleida. Lleida, una de les capitals més importants de Catalunya, és una ciutat molt bonica que està coronada per La Seu Vella, l’emblema d’aquesta ciutat, amb permís dels caragols!

Els orígens de les festes de maig se situen fa 385 anys, quant els paers van decidir celebrar cada 11 de maig unes festes en honor a Sant Anastasi, fill de la Ilerda (nom llatí de Lleida) romana i màrtir cristià, tot i així, no va ser fins l’any 1863 és a dir, fa 149 anys , quan es va organitzar la primera Festa Major com l’entenem avui, amb actes lúdics i populars a l’entorn del dia del sant.

La Festa Major ha vist créixer i desenvolupar-se la societat, la cultura i l'art lleidatà, des del cartellisme a la pintura, passant per la música, el folklore i, sobretot, la participació ciutadana, que sempre ha estat un dels seus trets identitaris.

De les festes majors de Lleida destacaria dues coses:


Lo Marraco

Si hi ha una imatge representativa de Lleida, a part de la Seu Vella i els caragols, aquesta és Lo Marraco. Amb unes mides poc discretes: alçada 3,75 metres, amplada 2,90 metres i llargària 8,50 metres, lo Marraco és un drac estretament lligat a la cultura tradicional de la ciutat i que, lluny de tenir una imatge salvatge i despietada, que pot espantar als nens, té una màgia que el porta a tenir una connexió especial amb la gent, especialment amb tots els lleidatans.

El seu origen pot trobar-se en un ésser fantàstic i malèvol a qui els adults apel·laven per aconseguir que la mainada fos més obedient; una mena d’home del sac. Sembla ser que al principi del segle passat, un grup de lleidatans van decidir convertir aquesta bèstia imaginària en quelcom real i, d’aquesta manera, es va construir el primer Marraco que tenia com a tret característic el fet d’empassar-se les criatures per la boca i expulsar-les per la cua (la llengua de la fera actuava com un “rascaculs”). La vida d’aquest primer Marraco va ser curta (de 1907 a 1915). A petició popular, un segon Marraco va néixer el 1941. Aquesta bèstia s’empassava també les criatures, però havia de ser transportada per un grup d’homes. Com que això resultava poc pràctic, lo Marraco va deixar de sortir el 1951. Va ser finalment al 1957 quan es va crear un primer Marraco amb rodes que movia el cap i el coll, però que ja no menjava criatures. Finalment, la darrera versió d’aquesta bèstia és la que ha arribat fins el dia d’avui, tot i haver patit diferents retocs, el 1982 es va haver de restaurar per les inundacions. La darrera millora va ser el 1993 i des d’aleshores, Lo Marraco no és perd cap festa popular de la ciutat, especialment les festes de maig en honor de Sant Anastasi.


Moros i Cristians

La península ibèrica va ser musulmana durant gairebé vuit segles –de principis del VIII a la fi del XV- i aquesta dominació àrab ha quedat reflectida en una de les nostres principals festes tradicionals: la de Moros i Cristians. Setze províncies espanyoles reviuen aquest històric enfrontament de dos pobles, però només una d’elles té lloc a Catalunya: la de Lleida. I a més, amb un fet diferencial: és l’única d’Espanya en què la victòria no cau sempre del costat dels cristians sinó que es reparteix equitativament cada any, en un clar exemple de convivència i germanor entre les cultures.

La Festa de Moros i Cristians de Lleida, com a tal, té els seus orígens al segle XII, gràcies a un document de 1150 en el qual, per vegada primera, es feia referència a aquest tipus de festeig emmarcat en la celebració de les noces de Ramón Berenguer IV, comte de Barcelona, i Petronila d’Aragó. Amb el pas del temps, va derivar en un ball fins a 1945. La Guerra Civil la va prohibir però no va acabar amb el seu esperit, que va renéixer de les seves cendres al 1996.

divendres, 6 d’abril de 2012

La Processó de Verges

La Processó de Verges és una representació teatral. L’Església va fer servir el teatre com a recurs evangelitzador, ja que la missa es feia en llatí i, per tant, la gent del poble se li feia difícil entre el idioma i per tant poder seguir els manaments eclesiàstics, de manera que el teatre era un bon recurs per a poder ensenyar la doctrina en català.
El misteri que es representa a Verges es basa en un llibre en vers de fra Antoni de Sant Jeroni, “Representació de la sagrada Passió i Mort de Nostre Senyor Jesu-Christ”, de 1773. Aquest llibre es va fer una adaptació, amb una certa personalitat, coherència historicista i seguint l’estil de versions anteriors, algunes de tradició medieval, del drama de la Passió. Va ser impresa repetidament, afegint algunes coses traient-ne d’altres, i ha estat reeditada fins avui dia i utilitzada per moltes poblacions en les seves representacions de Setmana Santa. El primer testimoniatge documental sobre la Processó de Verges data de 1666.
La Dansa de la Mort
En el decurs de la processó hi destaca una veritable joia única de la cultura popular catalana: la Dansa de la Mort. En aquesta dansa, cinc esquelets salten al so d’un tabal, col·locats en forma de creu i amb un seguici de quatre personatges més, els quals, amb torxes, il·luminen el quadre i hi aporten l’aire tètric que hi dóna sentit.
El cos principal de la Dansa de la Mort és format per dos adults (la Dalla i la Bandera) i tres infants (dos Platets, que porten un plat amb cendra, i el Rellotge, que assenyala un rellotge sense broques).
La Mort ens avisa que no perdona ningú (amb la bandera), ens sega la vida (amb la dalla) i ens recorda que a qualsevol hora (rellotge sense broques) acabarem convertint-nos en cendra (platets).
Verges és l’única població que conserva viva una tipologia de Dansa de la Mort, reminiscència de ritus ancestrals de culte als difunts. Aquest tipus de dansa macabra està molt associat a les epidèmies de pesta negra que van assolar Europa entre els segles XIV al XVII. La Dansa de la Mort indica el pas del temps, el pas inexorable d’un temps que mena tots els homes (rics o pobres, nobles o pagesos) a la mort; una mort a la qual la pesta, les guerres i la mortalitat infantil ajudaren a adquirir una personalitat real entre els habitants europeus d’aquell període, que gairebé sentien com respirava al seu costat. Per a ells, el cristianisme era el triomf sobre la mort.

dissabte, 24 de març de 2012

El garrotín


El garrotín és un ritme que va néixer a Lleida a finals del segle XIX, de la barreja del flamenc i la música popular catalana, es creu que es l’origen de la rumba catalana. És una cançó festiva i molts cops improvisada, que es cantava i ballava en festes com la de Sant Joan. Aquests ritmes van ser molt populars i van representar la convivència musical entre paios i gitanos durant bona part del segle XIX.

A garrotín, a garrotan,
de la vera vera vera de Sant Joan;
a garrotin, a garrotan,
de la vera vera vera de Sant Joan.

Jo tenia una amigueta
amb un do molt especial
cada cop que veia un noi
li feia aixecar el pardal.

A garrotín, a garrotan,
de la vera vera vera de Sant Joan;
a garrotin, a garrotan,
de la vera vera vera de Sant Joan.

El Garrotín ha arribat als nostres dies de la mà d’artistes i grups com lo Parrano, el Marquès de Pota, Carlos Yuste Lo Beethoven, la Violeta i Garrotan.


diumenge, 19 de febrer de 2012

Monarquia o república


Un recorregut pels arguments de dos models d'estat. Per molts, vivim el període democràtic més llarg i sòlid de la història de l'estat espanyol i la monarquia de Joan Carles I ha estat decisiva per consolidar-lo. El compromís del rei amb la democràcia i el seu paper clau en episodis com el 23-F han fet de la monarquia una institució ben valorada, per molts inqüestionable i fins no fa gaire intocable. 

Però també hi ha sectors que es declaren republicans i que creuen que darrere de la imatge amable i "campechana" de Joan Carles I s'amaguen aspectes que no es volen aclarir: sabia, el rei, les intencions colpistes del 23-F? Ha participat en fosques operacions financeres que han incrementat la seva fortuna? Els seus afers privats o els de la seva família han acabat repercutint en les arques públiques? 


divendres, 10 de febrer de 2012

Tradició Catalana s'adhereix a la concentració "L'escola en català és de justícia"

Tradició catalana s'adhereix a la concentració "L'escola en català és de justícia" organitzada per Escola en Català que tindrà lloc el proper diumenge 12 de febrer a les 12h davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), amb l’objectiu d’aturar les sentències judicials contra la immersió lingüística en català a l’escola.

Davant una possible imminent sentència desfavorable del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) contra la immersió lingüística en català a l'escola del recurs que va interposar el Govern de la Generalitat contra l'ordre del TSJC, que l’obligava a introduir la llengua espanyola com a vehicular de l’ensenyament, la Comissió Pomotora Defensem l'Escola en català, convoca una concentració ciutadana per aquest diumenge de protesta davant el TSJC.

Si han sumant més entitats i personalitats del món de la cultura, com són els escriptors Jaume Cabré, Isabel-Clara Simó i Víctor Alexandre, l’editor Quim Torra, l’historiador Jordi Bilbeny, el lingüista Màrius Serra, l’actriu i periodista Txe Arana, la periodista Patricia Gabancho o el cantautor Cesc Freixes. Les entitats que han mostrat el seu suport són CIEMEN (Centre Internacional Escarré per a les minories ètniques i nacions), la CAL (Coordinadora d'Associacions per la Llengua Catalana), Sobirania i Justícia, Ara o Mai, la Fundació .CAT, l'Associació de Familiars de Represaliats pel franquisme, Docents per la independència, Mares Món, Tallers per la Llengua, l'associació Llengua Nacional, la Colla Gegantera de Montbau, la Penya Joan Santamaria–Agrupació per al Foment de la Cultura Catalana, Arenys.Org, a més de diverses AMPAS d'escoles catalanes, segons ha informat la Comissió Pomotora Defensem l'Escola en català.

dissabte, 4 de febrer de 2012

Eva


Avui us parlaré de la Pel·lícula Eva, una de les pel·lícules catalanes que més èxit està tenint en aquests últims mesos. Es un gènere poc tocat per la nostra industria i, sincerament, m’ha agradat molt que per fi se’n realitzi una. Us en faig un breu resum!

És una pel·lícula basada en l'any 2041. Un futur pròxim en què els éssers humans viuen acompanyats de criatures mecàniques. Álex, un prestigiós enginyer cibernètic, torna a Santa Irene amb un encàrrec molt específic de la Facultat de Robòtica: la creació d'un nen robot. Durant deu anys d'absència, la vida ha seguit el seu curs per al seu germà David i per Llana, qui, després de la marxa d'Álex, ha refet la seva vida. La rutina d'Álex es veurà alterada de forma casual i inesperada per Eva, la increïble filla de Lana i David, una nena especial, magnètica, que des del primer moment estableix una relació de complicitat amb Álex. Junts emprendran un viatge que els precipitarà cap a un final revelador. Us ha agradat la sinopsi, doncs a veure-la! Sincerament val molt la pena és una de les millors pel·lícules que he trobat.

diumenge, 22 de gener de 2012

14 d’Abril, Macià contra Companys

Ja fa temps que volia fer un “post” de la pel·lícula “14 d’Abril, Macià contra Companys”, una pel·lícula en la que vaig tenir l’oportunitat de participar-hi com a figurant. Per culpa del poc temps que tinc encara no l’havia pogut fer. Es una producció de Minoria Absoluta i de TV3.

Una ficció televisiva, sota l’aparença d’un documental enregistrat l’any 1932, però amb els mètodes, l’estil i els mitjans d’avui dia. La pel·lícula ens conta el que va passar a Barcelona entre el 14 i el 17 d’abril de 1931, els tres dies de la vigència de la República Catalana. Tot plegat, amb l'objectiu de mostrar la grandesa i la precarietat d'un gest mig improvisat per part de Companys, corregit en clau sobiranista per Macià, i que va derivar en una baralla a crits entre els dos grans mites de la nostra història contemporània. Va ser una acció audaç que va fer caure el rei i va fer possible l'autogovern català, per primer cop des de 1714.

Personal ment la pel·lícula m’ha agradat moltíssim i per acabar, felicitar a Minoria Absoluta i a TV3 per ser els primers que fan una pel·lícula d’aquest moment de la nostra historia i que fins ara havia estat poc tractat.


divendres, 6 de gener de 2012

Feliç Tortell de Reis



Si la fava tu has trobat paga el tortell sense recança i no perdis l'esperança seràs ser afortunat. I si surt la figureta no et quedara més remei que ésser coronat com a Rei d'aquesta festa distreta. Tradició, sana alegria; formem en la taula anell i mengem tan bon tortell en pau i en franca harmonia.